Avui fa un mes que vas partir.
Un mes que ja no ets amb nosaltres.
Un mes que vas creuar la porta de l'eternitat.
En aquests trenta dies has estat present en les petites coses quotidianes, en tot allò pel que soliem recórrer a tu: el nom d'un carrer, l'adreça d'una entitat, el recorregut d'un autobus, el lloc on estava guardat un document... I la teva absència s'ha fet palesa en tot moment.
El buit que has deixat serà difícil d'emplenar. Més ben dit, sé que mai ningú no el podrà emplenar perquè des de sempre has estat algú molt especial per a nosaltres.
En el record queda tot el que vam compartir: els caps de setmana de la infantesa, el voler que aprengués com era la ciutat, l'estimació cap el Barça (encara que segueixin sent uns maletes) i tantes i tantes coses que no pararia d'enumerar-les.
Sento que potser mai no et vaig dir quan t'estimava i m'importaves, em dol pensar que no vaig venir a veure't tan com hauria pogut, però no es pot tirar enrere. Això serveix per no repetir els mateixos errors amb els qui es queden.
Si hi ha un més enllà sé que sabràs tot això que t'estic escrivint en aquesta pàgina i que el teu record, la teva companyia és i seguirà sent al meu costat.
T'estimo.
Gràcies per tot, tiet.